Cotó

Jo, que mai no oblido res...

em vaig oblidar d'oblidar-te.....

Sorprendre'ns

Dia rera dia,
en el mateix punt de rellotge exacte de les vuit del matí, durant mitja horeta, ressegueixo la mateixa carretereta rural que desemboca a l’autopista que ens ha d’escopir a ciutat.

Dia rera dia,
discórrer per la mateixa disposició de paisatge: camps de blat infinits que es transmuten en harmonia amb l’estació i amb la llum; del marron fang aterroçat, al de blat madur quasi blanc, passant per totes les tonalitats de verd tendre incipient, verd fosc encatifat, verd clar onejant al vent, i diferents tonalitats de crema i de torrats.

A vegades, quan sóc una mica persona i no només peça d’algun engranatge que m’enpeny, miro..... i deixo que el paisatge em sorprengui.... m’omple, em fa feliç, somric....

És llavors quan sóc conscient de la riquesa de sorprendre’ns

Ja no ens sorprenem quasi mai, deixem que la vida discórri monótona sense fer-hi atenció, apliquem el nostre coneixement en acció sense reflexionar-hi....

En vaig ser conscient l’altre dia en un procés de formació... (de fet, i faig un incís aquí, penso que el sistema educatiu que tenim és el més gran engranatge per a matar la curiositat dels nens, i amb ella la capacitat creativa i de sorpresa -un heu fixat que, a l’escola, el sol d’un dibuix mai no pot ser blau, per exemple? no seria real!! i...? -)

Bé, deia, em va... sorprendre quan els hi deiem als tutors que no hi ha aprenentatge sense la capacitat de sorpresa, de trencar aquest coneixement en acció per aturar-se a reflexionar-hi...

I n’he estat molt conscient avui pensant en el món blocaire: escrivim perquè volem compartir allò que sentim, que pensem, que ens frapa o que ens rebel·la, allò que sorprèn.....

I què ens sorprèn? Només allò que esbiaixa la quotidianitat? Allò extrany, rar, fora de norma?

Va, mirem amb ulls nous, amb ulls de nen (el que tooots portem dins), mirem el nostre mateix dia a dia repetit; observem sense jutjar, sense permetre els paràmetres de les nostres normes socials, només mirem...

.... i deixem-nos sorprendre!!

Pedaços

Als graons de pedra del pati, el pensament vola....

i els records s'enfilen entre pedaços de blau,
petits núvols de cotó viatger, que fan l'ullet entre la prunera i la canya...

Aquí, als graons de pedra del pati, penso sovint en tu... i en mi,
però el "tu" que recordo ja no és,
i el meu "mi" s'ha endurit a força de dol i tristesa

Avui, saps?
l'enyor, viatger, fa l'ullet entre la prunera i la canya

Orquídea

Me la van regalar fa gairebé quatre anys...

... llavors m'oferia tres fulles, dues tiges i vuit flors.... que no van arribar ni a l'estiu

Durant tot aquest temps, mimada que l'he tingut sempre, m'ha obsequiat amb tres fulles noves; tres fulles verd intens, brillants, gruixudes, vives... i res més

Aquest any però, s'ha vist amb força de pujar una nova tija (el creixement de la qual jo seguia amb candaletes), de fer-hi poncelles (capolls?), i d'anar esclatant les seves flors raríssimes, precioses, amb l'abella al mig..... (tot i que juraria que, d'orígen, duia flors blanques)

I jo estic emocionada!!!!
(em sento una mica com el Petit Princep, ves)

Pluja

M'agrades,
m'agrada estar amb tu, i passejar vora el mar perdent la noció del temps,
compartir allò que no expliquem enlloc i que a mi em fa sentir tant propera a tu....

T'enyoro, saps?
fins i tot quan em perdo en la meva solitud i no enyoro res,
a tu, t'enyor.....

Immobilitat

Entre el cel i el mar,
deixar-se dur pel corrent,
una ingravidesa lleugera

Can you keep a secret?

Tu prens cafè i jo xocolota...
... al revés: tu prens xocolata i jo, cafè... i xocolata!!

El Cafè és buit a primera hora de la tarda i hem triat la taula del fons, una tauleta petita de fusta en un racó de la galeria de grans finestres baixes que donen al celobert. Des de sempre, seure davant d’un cafè és un ritual.... tot i que el cafè, dens, amb escuma daurada, només m’agrada a mi.

Potser és l’escenàri, on un dia vam iniciar mitges confidències; potser l’hora quieta; potser el teu pragmatisme de sempre; qui sap si els darrers vapors d’un blanc estupendu amb el dinar.... però la conversa no fa giragonses de prel·ludi obligat. Apuntes directe i tires a matar: vols saber, tens curiositats per saber què sento de debò sota el meu tarannà despreocupat....

...això és Hypatia –penso fluixet-,
i les paraules no poden enfilar-se sinó ho faig sobre paper... o si?

Un platet d’alumini que s’omple de cendra i puntes de cigarreta, el fum que s’enfila quiet des de la nostra taula, el Cafè que s’ha anat omplint de gent i nosaltres de paraules..... Poc a poc, sense mesurar silencis ni mots, et vaig omplint el present de matisos diferents del passat, arrenglero les paraules quasi sense voler, pausades, senzilles, amb l’alliberament que dona airejar la preocupació, soterrada tant de temps sota el control estricte del jo.

Et sorpren, ho sé, ho dius, no t’ho imaginaves..... t’agrada....
Guardaràs el secret, dius, i et crec....

però penso: tu i jo ens coneixiem tant poc...? i m’entristeix....

I se m'acut que interpretem la realitat sempre només sota els nostres paràmetres, que som incapaços de fer un pas enrera i mirar-nos-ho diferent, i buscar-hi l’angle i l’explicació des d’una altra visió del prisma....

“piensa en verde”, penso, i això em fa somriure....